L’entregent humà és d’allò com sempre el més interessant
Category:Naturaleza,Paisajes de la CeltiberiaWarning: Trying to access array offset on value of type bool in /srv/vhost/xiloca.org/home/html/espacio/wp-content/plugins/wp-social-sharing/includes/class-public.php on line 81
17-9-13 Calamocha
En el tren. I mentre passe de Sagunt a Algimia i un poc més amunt el paisatge va canviant. Al final, dalt, a Barracas, ja som a l’altiplà. Un altre món unes altres paraules. La transició s’ha fet des del tarongerar al bosc de pi. Després va apareixent carrasca i finalment matoll sec : sabina menuda, alzina xaparra, i, a la vora dels rierols algun xop. En la plana ja, el moblatge són els núvols , que tenen un relleu especial perquè ací dalt omplen tot l’horitzó. Si ja ens endinsem , passat Terol, en la plana, el riu Jiloca va dibuixant-se i mostra , amb el seguit de pobles de la seua riba, l’antic pas que des de fa 2000 anys han seguit els humans per traginar en aquesta terra. El Jiloca és ací la vida. Encara avui.
Calamocha vora riu. Vaig a la biblioteca , moderna, ampla, concorreguda situada en el parc municipal on hi juguen encara els fillets de les mares de classe mitja. Emilio, l’encarregat em parla d’una característica de la comarca « el chopo cabacecero ». Es a dir els arbres d’aquesta classe escapçats que , fa encara poc, abans dels 60 , les famílies tenien en propietat ( com a mínim un) per tal de proveir-se de fusta si calia augmentar la casa familiar. Ara, com a relíquia del passat, es fan unes jornades dedicades al seu estudi. Promocionades pel Centro de Estudios del Jiloca. Aquests ferramentes culturals com és aquest Centro ,mantenen el seu treball contra tota injustícia econòmica. Això en una economia agrícola i amb uns poc serveis. La crisi i la marginalitat del territori són paleses. De fet he vist uns cartells on salta la frase “ Al Jiloca ya le toca”
L’altiplà es fa notar : l’amplitud tèrmica és enorme. Al migdia uns 28 º i a la boqueta de nit uns 9. I es suposa que a la matinada baixarà fins els 6. He aconseguit trobar un hostal on, per 25€ , em fan la mitja pensió. El sopar bo i abundant. L’hostal porta per nom, no sé si ajustat de “Carlos Arguiñano”
18-9-13 Calamocha- Tornos-Berrueco- Gallocanta.
No m’ha calgut llevar-me d’hora perquè la distància a fer és d’uns 25 kms. El tram més llarg des de Calamocha a Tornos, uns 15 km per carretera. La qual cosa no m’agrada gens i que acaba confirmant el que suposava. Massa tràfic, no hi ha vorera i les rectes són monòtones. Ara, la temperatura convenient ( uns 24 a 27 º) que em fa suar però sense matar-me. L’aire net permet una visió en la llunyania que reconforta. En deixar enrere la carretera principal , a Tornos, el camí s’omple de papallones. Deu ser el moment. Cosa que jo no pensava en suposar que són larves i que aquestes deurien aparèixer en primavera… bravo pel meu coneixement de la natura !!
I, de sobte, en passar l’alteró que divideix el poble de Tornos i Berrueco, m’apareix, radiant , blava i humil, la llacuna. Podria haver cridat « Thalassa, thalassa… ! de tant com me n’he alegrat amb la visió. El camí ara es més tranquil. Carretera menuda, solitària i sense tràfic. A mig camí em desvie per vore les petites runes que queden d’un poblat celtibèric « El Castellar » que sobre un pujolet ofereix una visió del conjunt de la llacuna encisador. Em sobta aquesta absència de gent al camp. Ni cotxes per la carretera ni persones treballant la terra. Clar que no és moment de collites. I només algun tractor delatat per la polseguera , és visible. El conjunt per tant dona una sensació agradable , per a mi, de serenor i pau.
A Tornos una ambulància del servei aragonès de salut du un vell . Encara funciona l’estat de benestar !!
A mig camí del no res apareix la senyal que indica que passem d’una província a una altra. Ai, aquestes fronteres tan poc naturals !!. Qui la va fer i amb quin criteri ?
Em pare a menjar un poc i me n’adone que el que tinc és set. I que acabe bevent-me un litre de suc.
Em crida Francesc i em provoca una forta alegria perquè fa temps que ho desitjava. Aquell malestar sobtat seu em va afectar i haver recuperat la relació em fa molt de bé.
19-9-13 Gallocanta – Calamocha
A les 9’30 tire cap a la llacuna. I torne a admirar aquesta distribució dels pobles al voltant de la seua riba. Els pobles baixos de mesura per on només sobreïx el pardalot de l’esglesia . esglésies del XVII que mostren, encara avui, tot el poder que aquesta ha tingut i té.
Dine a l’ombra d’una xopera. La vida , el seu cost , ací dalt és en general més barata que a la costa. Els cafés valen al voltant de l’euro. Comprove que la gent , també als pobles, ha acceptat aquesta tendència de preocupar-se per la salut: el nombre de gent que veig que camina quan cau el sol pels voltants és considerable. Ara… com quasi sempre, més dones , en grup encara que siga petit, que homes. Per la nit sorpresa gran i divertida. Mentre sope sent una veu que canta. Al principi pense que es tracta de la tele però en eixir comprove que no. Dos homes, Jesus i Joaquin, canten , guitarra en ma i micròfons sobre el raconet que els deixa la barra del bar. Caçons meloses , dels anys 70, 80 i també, el més jove, un “blues de la jarra” com elogi del topí amb la carn del porc que tenien en casa. Quan deixen de cantar ixen a fumar i jo amb ells. Els pregunte i contesten. Parlem de la necessitat de mantenir actes i actituds com aquesta. No morir ni resignar-se, fins i tot en llocs , o tal vegada més ací, com aquest. Els en faig l’elogi i ens posem contents. Jo, fins i tot l’he acompanyat en una cançó de Moustaki. Una vetlada de rics. Només per aquesta nit val la pena fer aquestes eixides. L’entregent humà, tal i com diu Pla, és d’allò com sempre el més interessant.
Tomás Escuder Palau